Aquesta setmana vaig tenir la oportunitat de poder viatjar al GP de Monza de Formula 1, un dels circuits més llegendaris del món. Construït al 1922 per més de 3500 obrers, el traçat ha canviat moltes vegades (sobretot als inicis) degut a el gran nombre d'accidents que hi ha hagut. En el més greu van morir 27 espectadors i un pilot.
El meu viatge començava a l'aeroport de Girona, quan a les 4 del matí em disposava a agafar un vol amb destí Milà. El viatge va ser de poc més d'una hora i de seguida vam arribar a l'hotel. Durant el divendres vam dedicar-nos a visitar Milà.
L'endemà, el dia de la Pole Position, vam agafar un tren que va dur-nos directament a Monza. Localitzar el tren que corresponia a Stazione Centrale (una estació de tren amb unes 20 vies) va ser fàcil: l'únic que calia fer era seguir els tifossi, que ja es deixaven veure ben d'hora a l'estació.
Amb poc més de 10 minuts de viatge i amb el tren a rebentar de gent, vam arribar a la ciutat de Monza, i dic ciutat perquè pensava que era un poble petit i no és el cas. Tot hi això, el tren ens deixava encara a molts km del circuit. Vam agafar un autobús, pel qual pràcticament no vam haver d'esperar, que va deixar-nos més a prop del autodromo. Durant el viatge uns tifossi van mirar-nos desconsolats al veure que hi havia un bus que recorria tota la distància que havien fet a peu les últimes dues hores. La seva cara no tenia preu! L'autobús ens deixava encara molt lluny del traçat, però ja dins del parc.
Després de 30 minuts caminant per arribar al circuit vaig adonar-me de la immensitat del parc. Era un parc de proporcions mastodòntiques on, a part de la multitud que anava cap al Gran Premi, abundaven ciclistes i gent fent footing que de ben segur que utilitzen el parc a diari. Semblaven poc sorpresos per tota la gent que hi havia allà, segurament acostumats ja de la presència massiva d'aficionats en aquestes èpoques.
Sense sortir d'aquest parc, per fi arribàvem al accessos del circuit. Els stands promocionals ja estaven per a tot arreu. Sempre sorprèn un circuit antic per la seva ubicació: en aquest cas la pista estava dins d'un gran bosc que a la vegada estava en l'immens parc de Monza. Hom de seguida pensa que fa uns anys les fulles dels arbres segur que tocaven la pista. De seguida vam dirigir-nos cap a la nostra graderia: Prima Variante, la primera frenada del traçat.
Vam caminar ben bé mitja hora més, en algun tros el camí no estava asfaltat i s'aixeca una pols que molestava, però la il·lusió d'estar on s'està dilueix el problema. Després de passar per l'hospitality de Ferrari, un tancat pels convidats VIP de l'Scuderia que tenia piscina i tot, arrivàvem a la graderia. Molt sorprès per la seva descomunal allargada, entrem. Estem de sort, el nostre seient està gairebé dalt de tot i gairebé a la dreta del tot, és dels millors de la Graderia i fins hi tot del Gran Premi. Potser els 5 mesos d'anticipació en la compra de l'entrada han ajudat?. No es veu molt tros de circuit, però podem veure un tros de recta, tota la xicane i un tros del següent revolt.
De seguida van començar el warm-up. Alonso i Hamilton es disputaven el primer temps fent voltes pràcticament calcades. L'Asturià al final va imposar-se, però per poc més d'una dècima de segon. Tots els tifossi miraven com els Ferrari quedaven a mig segon dels monoplaces anglesos amb una mica de preocupació, però sense perdre la convicció de que guanyarien el GP.
No va ser fins en aquests entrenaments on vaig adonar-me de l'interessant que era el revolt en el que hem trobava. La velocitat punta amb els v10 s'acostava als 400 km/h, am els v8 “sols” s'arriba a uns 350, però la frenada és garrafal, i saber trobar el punt exacte de frenada en aquesta velocitat és molt difícil. És per això que en aquesta xicane constantment s'hi veuen cotxes que entren una mica passats (alguns molt) i tenen problemes per a fer la xicane. Realment en revolts així veus la diferència entre els bons pilots i els que no ho són tant.
La Pole va començar unes hores més tard. En la primera sessió un Spiker i un Red Bull van sortir-se de la xicane i es van parar davant nostre. El pilot del Red Bull, el veterà David Coulhard, va seguir amb la seva línia de “pilot simpàtic” i va baixar del cotxe i saludar la nostra graderia en diverses ocasions i fins hi tot va fer-nos una reverència a la japonesa. En aquest punt, la nostra pancarta que havíem penjat davant la graderia va sortir enfocada en primer pla per les càmeres de TV. Vam estar orgullosos, perquè aquella feina d'un parell de tardes havia donat la volta al món. De seguida vam trucar a casa on ens van confirmar que l'havien vist.
Alonso va fer el millor temps a la primera i la segona sessió. A la tercera, per uns segons tots els tifossi van aixecar-se per celebrar una Pole provisional d'un Ferrari. Alegria que va durar pocs segons, perquè Hamilton va prendre'ls el primer lloc. Minuts més tard, Alonso, amb una estratègia molt rara perquè va ser l'últim monoplaça en sortir del box, es feia amb la Pole Position d'una manera sobervia: va treure 3 dècimes al seu company sense necessitat d'acabar el segon intent. Personalment pensava que duria menys gasolina que Hamilton, però l'endemà vaig sorprendre'm al adonar-me que Alonso duia combustible per dos voltes més que Lewis.
L'arribada altre cop a Milà va ser ràpida, fet que va sorprendre'm molt, ja que s'havia d'agafar un bus i un tren. La organització havia fet una bona feina. Molt cansats vam arribar a l'hotel, i després de fer una visita a l'estadi de San Siro on es jugava un França - Itàlia, vam anar a dormir preparats ja pel següent dia.
Ivan Monells Costa
